dimarts, 24 de març del 2015

Mirant amunt


Acabo de veure el documental “Mirant amunt”  i m’ha fet recordar d’algú. En Joan ha dit paraules que m’han fet reflexionar de nou sobre la paraula normalitat, igual que ho va fer Alexandre Jollien en el seu llibre “L’Elogi de la feblesa”. Què és ben bé? Tothom som normals? No? Per què?  Quin és el llindar?

En Joan diu:
“M’agrada ser com sóc, i si no fes un metre no seria jo”

No és la diferència el que ens fa autèntics? Quantes preguntes...

Fa temps que a l’escola s’intenta la inclusió, i a vegades s’aconsegueix, però no sempre. La mirada del mestre és molt important, i les paraules. Una vegada algú em va dir: “les diferències les crea el mestre” (bé, i els adults en general). Fa ja uns quatre anys, quan encara estava estudiant em vaig plantejar com ho faria jo quan estigués a una aula i potser tingués a algú amb alguna NEE (necessitat educativa especial) . El primer que vaig voler és fer una immersió en una escola d’educació especial, per aprendre dels mestres que hi treballaven, i l’escola Maria Felip m’ho va permetre (gràcies). Després vaig estar en diferents escoles inclusives, i també vaig fer pràctiques en una que ho és, l’escola Salvador Lluc. Però voleu que us digui qui m’ha ensenyat més, els mateixos nens de les aules, aquests que s’anomenen de NEE, i que en realitat tots ho són. Qui no ha tingut mai una necessitat educativa especial?

Si a l’aula els mestres tractem amb normalitat el dia a dia, tot esdevé “normal” i l’ambient és espectacular. 

El dijous passat alguns nens de la meva classe van anar a recitar poesies a la biblioteca del barri, i un nen dels que s’anomena de NEE en va recitar un, i la seva normalitat va ser real. Això sí, us puc dir que alguns que ho sabíem ens vam emocionar, i pels seus pares va ser una oportunitat que esperaven des de feia temps, veure’l amb oportunitats reals.


Quan algú creu en tu, les teves possibilitats es multipliquen. Els finesos m’ho van deixar clar, ells sempre creuen en les possibilitats de TOTS els seus alumnes (i la societat creu en els seus infants). Per poder ser inclusiu primer cal reflexionar i posar-se en situacions límit que et facin remoure interiorment i així creure que tots tenim possibilitats d’èxit.